Quinze anys, quinze anys feia que havia deixat de mirar la televisió. Allà la tenia, robusta i grisa, fent de suport a la Mare de Déu de Fàtima i a dues de les fotografies del marit que poblaven la casa: la de la boda i la de quan va fer el soldat. En total, de fotos de l’home, n’hi devia haver més de trenta en aquell piset de l’Eixample. Ella mai no les havia comptades ni havia sospitat que en pogueren ser-ne massa. Confiava plenament en el seu propi criteri a l’hora de mantenir la casa com l’havia de tenir una dona de bé. La seua pulcritud es feia palesa les poques vegades que tenia convidats: ningú no se n’anava sense fer algun comentari sobre com de neta, d’impecable, d’impoluta tenia la llar. Ningú. I ella treia ferro als elogis i es feia la modesta, però en secret s’omplia de goig.

No tenia més convidats perquè no sabia d’on traure’ls. Si haguera tingut fills, la cosa hauria estat més fàcil. Ara que, ben mirat, coneixia molta gent de la seua edat (seixanta-cinc, una xifra que no l’avergonyia gens ni mica) sense fills. I gent que, després d’haver-se empassat el mal tràngol de criar un marrec, vivien sols, tan sols com ella, més sols que ella. Però no podia deixar d’imaginar tenir una filla a casa: una filla ja major, divorciada potser, res de canalla, que només fan que donar feina; una filla amb qui fer-la petar sobre les coses de la vida, sobre els preus que no paraven de crèixer, sobre la perruquera que s’havia fet posar uns pits més grans… Se la imaginava prima i bruna, com havia estat ella anys enrere. Li hauria posat Rosa de nom.

Però Rosa no havia nascut. El marit se li havia mort abans de poder-la concebre. Al llit, d’un infart gens previsible, mentre ella mirava innocentment la televisió. Amb ell se n’havien anat les esperances de tenir una vida com se l’havia imaginada, i s’havia quedat només amb aquelles coses banals o no que es podien retenir en el temps: el pis, una pensió minsa, una solitud insuportable que solia disfressar d’autosuficiència. Els primers anys havia tingut por de morir sola. Ara, però, en tenia més de viure sola. «Quan siga morta, tant me farà qui em plore».

Per això, sense ser-ne conscient, quan algú apareixia per casa, es desvivia per fer-li passar una estona agradable. Tenia sempre a punt les galetes i els bombons que la diabetis no li deixava tastar i un joc de tasses de porcellana que només feia servir amb les visites. Guardava fins i tot, i amb certa picardia, una botella de café licor al rebost. A voltes venia la veïna de dalt, que era casada però no es duia gaire bé amb el marit. Mai no en parlava, la veïna, però ella els havia sentit discutir per la finestra de la cuina, que donava al desllunat. La resta de visites eren més efímeres, més esporàdiques. Hi havia l’home del gas, que era diferent cada vegada; el llumener, que rarament estava disponible quan l’aixeta del lavabo feia aigua, la dona rossa amb ulleres de pasta que venia números de loteria de l’AMPA de l’escola del cantó… A tots, tots ells, els oferia un café i uns dolços. Fins i tot als qui venien a vendre-li coses, per molt que no les els comprara. I no els deixava mai sols, no fóra cas que s’hagueren de morir mentre ella mirava la televisió. Els atacava, primer, amb una excusa: «passa dins, fill, que si tinc la porta oberta fa molt de corrent d’aire». I, abans fins i tot que li parlaren del producte que li volien encolomar, ja els havia servit el café i les galetetes en aquells platets que semblaven joguets d’una xiqueta rica. Quan es va matar, qui més sentí la seua pèrdua fou un dels venedors d’enciclopèdies. Mai no l’havien tractat amb una amabilitat tan estudiada.