El conte 14.58 va guanyar el segon premi al Tretzé Concurs Universitari de Narrativa Curta en Valencià (Premis Sambori 2016)

Tot i les taques del vidre de l’estació, Alba s’hi veu reflectida i aprofita per a recollir-se quatre grenyes i constatar que no ha dormit bé. No li prova gens anar a la universitat. Mira l’abonament i comprova que s’acaba la setmana que ve i que no ha estalviat prou per a comprar-se’n un altre. Haurà de demanar diners a la iaia i ella sabrà que no ha deixat de fumar i se li caurà la cara de vergonya, per fumar i per no haver demanat la beca a temps. Es frega els ulls i guarda, amb menyspreu i mala gana, la targeteta de cartó que li costa huitanta moniatos al mes.

Arriba l’home que porta una xiqueta de dos anys (puntual, com sempre), seguits de prop per les quatre dones majors que escatainen fort i corren per a arribar a l’andana com si estigueren a punt de perdre el tren malgrat que falten més de set minuts perquè arribe. Alba sospita que així es deuen sentir més joves, més vives, a saber. Les té dibuixades al quadern, amb cap de dona i cos de gallina. També hi té l’home de la xiqueta, els obrers que sempre porten entrepans, la xica que du maleta els divendres (però no la resta de dies) i l’adolescent amb cara de futur psicòpata amb aquells auriculars enormes que fan, segons les sospites d’Alba, la mera funció d’aïllant de la societat i no reprodueixen, en realitat, cap música.

Cinc minuts abans del seu tren sempre en passa un sense parada, el de mercaderies. La xiqueta que va amb son pare es tapa les orelles, les gallines alcen la veu per damunt dels decibels que pot suportar un pirotècnic, la xica de la maleta (que no en porta perquè és dimecres) es mira el rellotge i l’adolescent ha alçat els ulls del mòbil i guaita la via.

L’endemà, Alba encara ha dormit pitjor. Fa vent i els ulls li couen. No ha parlat amb la iaia. Pensa que no té dret de demanar-li els diners que ha estalviat treballant tota la vida i regalar-los alegrement a les sangoneres de la companyia de tren. Les gallines escatainen com sempre, els entrepans dels obrers hui fan olor de bar dels noranta, la xica sense maleta deu pensar que ja no falta res per a divendres, l’adolescent torna a mirar el tren de mercaderies i Alba s’adona que hui porta una mena de motxilla negra enorme a l’esquena. No sap res de música, però vol pensar que és una guitarra i no una arma de foc.

Divendres, Alba ja no té ganes de fer dibuixos.

–Teniu foc? –pregunta als obrers, que li diuen que no perquè saben que darrere va «i tabac?».

Com que encara no ha validat el bitllet, ix de l’estació buscant una ànima més caritativa. Encara no ha baixat les escales que arriba l’adolescent corrent com un dimoni, perseguit de prop per una bandada de salvatges d’aquells que cap mare no vol que s’ajunten amb els seus fills. Puja els últims graons amb la llengua fora. Arriba com pot, amb la gran motxilla colpejant tot allò que troba, fins a la màquina de validar. Fica la mà a la butxaca, trau el bitllet rebregat. Els salvatges ja pugen les escales. Gira el cap, suat i tremolós, i la màquina li torna el bitllet. L’hi torna a embotir i res, i res, i els salvatges ja entren i, en un acte reflex, Alba valida el seu, agafa el xiquet de la jaqueta i el fa passar amb ella. Els salvatges criden i fan gestos des de la barrera, però no entren. L’adolescent no obri la boca: tan prompte com Alba el deixa anar, es posa els cascos, fica les mans a les butxaques, acota el cap i comença a caminar cap a l’altra banda de l’andana.

–De res –fa Alba, molesta. Ell es gira, la mira, la ignora i segueix caminant.

No arriba gaire lluny.

–Eh! –l’encarnació del mal: el guàrdia de seguretat–. Vos he vist. Qui dels dos no té bitllet? –Alba fa el cap arrere i sospira. Per que jo, Senyor? Per què jo? El xiquet, amb la cara pàl·lida, trau el bitllet rebregat. Mira cap a fora: els canis fumen a l’escala –. Açò va caducar ahir –el de seguretat li torna el bitllet rebentat i li posa la mà al muscle amb certa compassió–. Ix i compra’n un altre i fem com si no haguera passat res.

–No duc diners –el xiquet té la veu aguda per a la seua edat i la cara més pàl·lida encara. Els canis han sentit alguna cosa. S’acosten a la porta i apaguen els cigarros.

–Pren –el pare de la xiqueta trau un bitllet de cinc euros. El xiquet, dubtant, l’agafa i mira cap a fora. No pot eixir, pensa Alba. El fregiran–. Jo t’acompanye.

Alba s’adona aleshores del silenci que s’ha fet a l’estació. Quan l’adolescent s’acosta a la màquina expenedora acompanyat de l’home i la xiqueta, els salvatges comencen a fer sorolls de burla i d’amenaça. Alba tanca els punys fort, es mossega el llavi i mira com passa el tren de mercaderies.

Dilluns, l’adolescent arriba en cotxe. Una dona li diu adéu des de dins del vehicle. Ell porta els cascos al coll i, abans de perdre’s en el no-res com fa sempre, s’arrima al pare de la xiqueta i li dóna un bitllet de cinc euros i les gràcies en veu baixa i un sol mot. Mira la via i sembla que se li vulguen escapar les llàgrimes, i a Alba li fa mal i se li acosta per a oferir-li un dels caramels de mel i llima que ha sostret il·lícitament del rebost de la iaia.

–És que em volen furtar el baix –fa l’adolescent simplement, sense agafar el caramel i sense apartar la mirada del tren de mercaderies que arriba i se’n va–. Per fotre. No saben tocar. És per fer mal.

–I no et pot dur sempre ta mare?

–Supose. Però no pot entrar a l’institut.

–També portes el baix a l’institut?

–No. Allí no van a pel baix.

–I què fan? –el mercaderies ja se n’ha anat. Alba i el xiquet miren com s’allunya la cua del tren.

–És igual.

Dimarts, Alba descobreix que l’adolescent es diu Adrià i que porta coses escrites al canell amb boli, com ella a la seua edat. Quan ja són al tren, descobreix també que Adrià, des del seient de davant, li mira les mamelles i que fa el gest d’amagar-se per a somriure. Alba està a punt d’amollar-li un discurs sobre opressió i patriarcat quan s’adona que no li mira les mamelles, sinó que llig el missatge de la samarreta que les tapa parcialment: «Don’t let the muggles get you down».

–També has llegit Harry Potter? –pregunta Alba, que fa dies que no toca el quadern i necessita parlar per a entretindre’s.

Ell, sense dir res, es lleva els cascos i trau de la funda del baix el quart llibre de la saga.

–En anglés? –Alba passa algunes pàgines, sorpresa–. En quin curs estàs?

–Tercer d’ESO –es posa roig i alça els muscles–. Crec que no és tan difícil perquè ja me’ls havia llegit en valencià.

–T’han pegat aquells animals a l’institut? –quan li ha baixat la rojor de la cara, Alba li veu un blau a la mandíbula. El xiquet mira per la finestra i tanca els punys, però no diu res. Alba li torna el llibre–. Escolta –l’interromp abans que es pose els auriculars de nou i desaparega–. Podries portar-me el primer en anglés demà? No tinc res per a llegir al tren.

Per primera volta des que Alba l’observa, Adrià somriu del tot.

Un parell de setmanes més tard, Alba se sent cinc o sis anys més jove. El ritual sempre és el mateix: seuen un en front de l’altra, Adrià trau els llibres i comencen a llegir. De vegades comenten un passatge graciós i riuen junts. Quan el tren arriba a l’última estació, ell guarda els llibres i parlen de qualsevol cosa. Alba ja el coneix un poc: vol que li diguen Adri, va a classes de baix com a premi per traure bones notes el curs anterior, no li agrada parlar de l’institut. Se separen a l’eixida de l’estació i es retroben l’endemà, cinc minuts abans que arribe el tren. El dia que Alba està a punt d’acabar de rellegir el primer llibre de la saga, arriben a la ciutat quan li’n queden menys de tres pàgines. Adri fa una mena de somriure trist i guarda el llibre, però abans de tancar del tot la cremallera, el torna a traure i li’l dóna.

–Pots emportar-te’l si vols. Jo sé que me’l tornaràs –Adri torna a somriure i ella vol somriure-li també, però veu que una de les coses que s’ha pintat al canell són 4 nombres, de dos en dos, i no veu bé de prop amb les ulleres brutes però posaria la mà al foc que hi diu 14:58: l’hora que passa el tren que agafen cada dia. Ell aparta la mà i s’estira la màniga de la dessuadora ampla i negra fins que li tapa tot el braç. Alba guarda el llibre, entre incòmoda i avergonyida i amb la certesa que ha fet pensar al xiquet coses que no toquen.

L’endemà, quan passa el mercaderies, Adri encara no ha arribat. Alba ha discutit de nou amb la iaia pels diners del tren i la veu de l’home que du la xiqueta l’agafa per sorpresa.

–Hui no ve?

–Com?

–Adrià. Sou amics, no?

–El coneix?

–Era alumne meu fa un parell d’anys.

–Ha canviat d’institut?

–No, no –fa l’home–. És que ara tinc poca docència. M’han fet director.

Alba no diu res. Mira l’hora al mòbil. Passa el tren de mercaderies. Pensa que la va cagar mirant-li el canell. No, pitjor: la va cagar molt abans, quan li va demanar el llibre i va començar a anar d’amigueta. Però quan el veu arribar fent un esprint del cotxe a l’andana, amb la jaqueta en una mà i el segon llibre de Harry Potter en l’altra i una contussió massa visible a la galta, Alba recapacita i trau forces d’on no en té per a somriure-li i preguntar-li si no s’havia preguntat mai què hauria passat si Tom Riddle no haguera nascut.

Pel novembre comença a fer fred. La gent amaga els caps a les butxaques. El sol s’amaga també rere una massa de núvols grisosos i translúcids i, potser per la lletjor de la llum o potser perquè han arribat els exàmens i ho veu tot lleig, a Alba li sembla que Adri fa més mala cara que abans. Però ja fa temps que no li veu ferides: els salvatges deuen haver-se buscat una altra víctima. En realitat, es diu, els adolescents mai no fan bona cara del tot.

–Em pregunte –pensa en veu alta poc abans d’arribar a la ciutat, els ulls mig cecs del ressol que travessa els vidres ratllats del tren–, quan bufes una pestanya i no vola, espentar-la amb el dit és trampa? Eh? Adri?

El xiquet mira el mòbil amb la boca mig oberta i les celles arrufades. Quan nota que Alba espera, fa una ganyota i el guarda.

–I jo que pensava que havia trobat l’únic adolescent del món que no viu pendent del mòbil… Demà em duràs el tercer llibre? Please?

Divendres, Alba arriba abans que Adri i l’espera llegint. No ha eixit el sol del tot en tota la setmana i el plugim se li ha clavat al cos. Passa els fulls amb desgana i no para atenció a les paraules que llig, pensant en l’examen de després, fins que en troba algunes escrites al marge. Inútil. Imbècil. No hauries d’haver nascut. Algú ha fet un esforç per amagar-les, però a contrallum són visibles. Ningú et vol. Eres un merda. I, baix de tot, els quatre dígits. Alba sent que se li talla la respiració i s’ofega. 14:53. No era un 8, era un 3. Té la boca seca i no pot moure les mans. No és l’hora del meu tren. És el de mercaderies.

Tanca el llibre i se sent perduda i sola i vol fer alguna cosa: ha de fer alguna cosa. Però aleshores entren el director i la filla, i quan Alba s’alça i tira a parlar-li sent que discuteix per telèfon i que la xiqueta se li queixa que té pipí i han d’eixir, i les gallines entren corrent i escatainant i la xica jove du maleta com cada divendres i els obrers li miren el cul i tot és com sempre, i pensa que no s’hi pot fer res i que tot això és part de la vida. I passen els dies mentre passen les pàgines, acaba novembre, i els quatre dígits sembla que vulguen morir oblidats en aquell llibre d’on mai no arriben a eixir.

El dia que Alba arriba tard, veu com passa tot des de la barrera de la validadora. El director no hi és, les gallines criden, la xica deixa la maleta i telefona el 112, els obrers tiren la culpa al govern i Alba cau a terra i plora, i trenca el vidre de la validadora a colps, i s’hauria arrancat els cabells i els ulls i la vida i vol morir i matar i vomita i la gent se li arrima i ella crida i crida i tremola de ràbia i pànic perquè veu el baix a terra i ja passa un minut de les 14:53.