Bon dia! Comença a notar-se la frescor, veritat? Cada vegada queda menys per a les proves de novembre de la JQCV! Hui acabem la sèrie d’entrades sobre models de text amb l’últim gènere que exposarem: l’article d’opinió per al nivell Superior (C2).

La primera cosa que segurament heu deduït, però que remarcaré per si de cas, és que el model no és diferent del que demanen per al nivell Mitjà, que podeu consultar en aquesta entrada anterior. De fet, una ullada ràpida als criteris de correcció del Superior i als del Mitjà vos permetran veure que la manera de puntuar és la mateixa, amb la particularitat que en el Superior es resta més per cada error i que es demanen 300 paraules en lloc de 200.

Ara bé, si tenim en compte que el Superior és el màxim nivell assolible quant a coneixements generals de valencià, és comprensible que les persones que corregeixen els exàmens esperen un domini de la llengua gairebé total. És evident que no tots els que vos presenteu sou periodistes o escriptors professionals i, per tant, s’entén que no cal produir un text modèlic per a aprovar el Superior. Tanmateix, si volem la màxima nota possible (i això és el que volem, no?), és bona idea començar a fixar-nos en els articles d’opinió fets per professionals.

Podem agafar, per exemple, l’apartat d’articles d’opinió en català d’El Periódico. Ja d’entrada, què penseu dels títols? No són evocadors? No criden l’atenció? En un article d’opinió per al Superior, hem d’intentar captar l’atenció de qui ens llegeix (que, a més, és qui ens avalua!) amb un títol ben suggeridor. La meua proposta és que vos decanteu per un títol remàtic, que sempre permet lluir-se més que un títol temàtic.

Para el carro! Què és això de temàtic i remàtic?

És més simple del que sembla! Temàtic (de tema) és el títol que té relació directa amb el tema del text. Remàtic (de rema) és el que no té relació amb el tema global del text, sinó que, de vegades, ens avança alguna de les idees que apareixeran o fins i tot l’opinió de l’autor. Per a fer un títol remàtic podem recórrer a un refrany o frase feta (no s’hi val a usar-ne qualsevol que hàgem aprés: ha de tindre relació amb el text!), una metàfora, un apel·lació, una intertextualitat… Fins i tot una frase irònica ens farà paper!

En voleu exemples? Remetent-nos al recull anterior d’El Periódico, fixeu-vos en l’article d’Esther Vivas: “Un país de porcs“. L’autora vincula de manera magistral el tema (el maltractament animal a Catalunya, especialment als porcs) i la seua tesi (és abominable que existisca aquest maltractament). El títol és, al meu parer, un apel·lació a la ciutadania perquè s’adone de la barbàrie que comet.

Una recomanació que vos faig és que, abans de començar a escriure, feu un esborrany amb les idees que desenvolupareu i on situareu la tesi. Això vos ajudarà a trobar un títol adequat. Si no el trobeu en el moment de començar el text, no patiu! Podeu deixar la línia en blanc i posar-lo quan hàgeu trobat eixa frase perfecta.

Ja tenim un tema, un títol i una tesi. La tesi és la nostra opinió sobre el tema, i toca defensar-la. Mirem com ho fa Rubén García Pérez, estudiant de Periodisme, en un article al diari La Veu.  El text, titulat “Espanya la té més gran”, es posiciona en contra de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya (per si no hi esteu familiaritzats, és un article que permet que el Govern espanyol intervinga en l’autonomia catalana). Mireu quines estratègies utilitza l’autor per a defensar la tesi:

El 155. Eixe mecanisme polític que es va incorporar l’any 78 per a donar resposta a qualsevol il·legalitat en què els governs de les comunitats autònomes estigueren immersos. Bo, repassem allò de “qualsevol”, ja que, si no és que em falla la memòria, no recorde cap intervenció política de l’Estat allà on es trencava la llei i la Constitució arrancant la gent de les seues cases, privatitzant empreses, omplint-se les butxaques a costa dels ciutadans…

Primera tècnica: exposa el contraargument i li lleva legitimitat. Ens diu: el 155 és un article per a restaurar la legalitat, però no s’ha usat mai per a solucionar il·legalitats o anticonstitucionalitats com ara els desnonaments o la corrupció.

Sí, jo estic convençut que, amb el gloriós 155, Rajoy ha aconseguit convèncer tots els independentistes i comuns. Ha anul·lat el seu Govern, ha intervingut la seua televisió (fa gràcia que ho faça qui controla la propaganda política de TVE) i ha llevat els poders de legislar el Parlament (a Veneçuela es va fer per una decisió judicial i El País es va escandalitzar, però ara, amb una decisió del “Gobierno”, és per a tornar a la legalitat). En resum, s’ha anul·lat de facto la Generalitat i l’autogovern de Catalunya i governarà un partit que és residual al Principat i que ningú no ha votat. Ara, qui tenia dubtes va amb la bandereta d’Espanya.

Segona tècnica: la ironia. Evidentment, l’autor pensa tot el contrari al que diu en aquest paràgraf. La ironia i el sarcasme són estratègies de comunicació que es comencen a controlar a partir dels nivells C. Per tant, com a bons aspirants a C2, no és sobrer que en feu servir alguna mostra.

Fixeu-vos, també, que utilitza un argument paral·lel (el cas de Veneçuela) per a reforçar la tesi, i una metàfora: “va amb la bandereta d’Espanya” és una imatge que ens remet clarament al que vol transmetre’ns l’autor.

D’altra banda, ens diran que és un article democràtic, constitucional. S’han botat la llei i els “separatistes” ja sabien el que hi havia. Podem tornar a allò d’abans, de si encara s’estan esperant els articles constitucionals que no s’apliquen. També podem analitzar si convocar unes eleccions on previsiblement guanyaran amb més força els independentistes o tornar a arrancar-los l’autonomia fins que guanye el “projecte” unionista o s’il·legalitzen partits. Es pot veure fàcilment que si realment es volguera solucionar el conflicte per la via democràtica i amb seny no s’hauria aplicat el 155 i s’accediria al diàleg al qual en diverses ocasions ha apel·lat no només el Govern, sinó la gran majoria del poble català, que rebutja la intervenció de l’autonomia i que vol una solució via un referèndum d’autodeterminació.

A continuació, com veieu, l’autor planteja un parell d’hipòtesis (podem fer això o podem fer això altre) i explicita per quina opció es decanta ell (les marques, que he fet jo mateixa, són per a remarcar el lèxic connotatiu).

En la política hi ha una forma d’actuar que s’ha convertit en predominant. Ja no és un joc per a veure qui la té més llarga, sinó un escenari on una part diu “jo la tinc més gran que tu, segur” i s’imposa obviant no ja les minories, sinó les majories que a Catalunya volen un canvi que trenque amb el règim que ja fa anys que agonitza i que no pot suportar que els seus ciutadans parlen i decideixen. Solucions incendiàries per a problemes en què el foc mai no ha sigut protagonista.

De nou, regnen les metàfores. La més evident, la que dóna títol al text: el joc de “qui la té més llarga”. També n’hi ha de menys visibles, però que donen força al text: “un règim que agonitza”, en referència a l’ordre constitucional del 78; “solucions incendiàries” o “foc” com a metàfora de l’aplicació de la força per a resoldre un conflicte polític.

Per cert, vos heu adonat que la frase final és un resum sintètic de la tesi? És un bon recurs per a donar-li eixa sensació de final concloent al text. No la menyspreeu!

Un exemple…

Com ja és tradició, agafem un enunciat de la JQCV i veiem-ne com podria fer-se el text resultant. He triat la proposta de juny de 2017:

La diversitat de models familiars. En les últimes dècades, el concepte de model
familiar ha variat substancialment i, en alguns casos, se n’han creat de nous: famílies monoparentals, homoparentals, reconstituïdes… Escriviu un article d’opinió en què exposeu i argumenteu el vostre punt de vista sobre aquesta realitat.

Mon pare no té nas, mon pare no té nas, l’altre pare és xato

Ja fa anys que una coneguda marca de productes de neteja va sorprendre amb uns anuncis televisius que criticaven de manera explícita el costum de les empreses publicitàries d’ajustar-se al model familiar tradicional: un pare, una mare (que és qui fa les tasques de la casa) i un parell de xiquets. Aquesta marca va optar per incorporar als seus espots una parella homosexual, una vídua alegre, un home adult que viu amb els pares ja grans…

D’entrada, és innegable que el model de família ha canviat. Hi ha, és clar, grups socials que pensen que qualsevol cosa que no siga un home i una dona units en sagrat matrimoni  i reproduint-se com si no s’hagueren inventat els anticonceptius no es pot dir família. Són, sovint, els mateixos que opinen que els homosexuals no poden casar-se, que la dona ha d’estar a casa fregant o que el sexe extramatrimonial és reprovable. Mirades que han quedat ancorades en un passat fosc a causa d’uns aclucalls que impedeixen veure res que no encaixe amb el seu estàndard de moralitat.

L’educació i els mitjans de comunicació han de reflectir aquestes noves formes d’entendre la vida en família. En aquest sentit, sorprén que À Punt Mèdia no haja inclòs en la seua carta de valors per als continguts infantils la defensa dels models de família no tradicionals. Malgrat això, cal dir que sí que fa referència expressa la lluita contra la violència de gènere, contra la discriminació i a favor de la diversitat, entre d’altres. Podem ser benpensants, doncs, i entendre que l’heterogeneïtat de les llars s’inclou en aquesta llista.

Assumim, per tant, el paper que ens pertoca: visibilitzem la varietat dels models familiars en tots els àmbits de la vida. Només així aconseguirem que la realitat quotidiana de les noves famílies no siga una lluita, sinó l’existència plàcida que mereixen.

(320 paraules)

… ben explicat!

ARTICLE D'OPINIÓ SUPERIOR

Podeu descarregar la imatge en PDF ací

Un avís!

Ja heu verificat que esteu matriculats correctament per a la convocatòria de novembre? No ho oblideu! Si no ho heu fet, podeu fer clic ací.