Imaginem una societat futura en què la música ha desaparegut. Com s’esbargeix, la gent? Quines aficions esdevenen populars? I, encara més: hi ha algú disposat a recuperar-la?

Podeu descarregar el conte en PDF ací o llegir-lo a continuació. Espere que vos agrade!

Sense clau

Ninna tenia el costum poc amable de matar algú cada dimecres, una mania que al començament em treia de polleguera, perquè mai no sabia si parar taula per a sopar a les nou, com la resta de dies, o esperar que es rentara la sang i el fang de les sabates. A banda d’això, el nostre matrimoni funcionava bé i fins i tot ma mare concedia que, dels meus germans, jo era l’únic que m’havia sabut casar. Des que estàvem junts se’m veien les galtes més plenes i els braços més forts, això darrer potser per les vegades que havia d’ajudar-li a arrossegar un cadàver ací o allà mentre ella amagava les proves del crim, una tasca en què ningú no podia igualar-la. Jo era més de furtar, de furtar coses sense violència, vull dir. Coses, a més, sense importància: un quadre, un parell de diamants. Mai no robava llibres ni menjar ni res que realment fera falta a qui ho havia posseït. De vegades, la meua dona i jo actuàvem junts. Triàvem el lloc durant el cap de setmana, o qualsevol altra nit si estàvem ociosos. Planejàvem conjuntament el robatori i l’assassinat. Jo m’emportava un trofeu o dos de la propietat que assaltàvem i ella s’encarregava de la víctima. Per sort, Ninna em solia estalviar els detalls dels mètodes que tenia per a aturar definitivament les vides dels qui tenien la mala sort d’haver-nos passat pel cap en aquell moment concret. Jo era més sensible i em marejava si sentia parlar de ferides obertes, de membres mutilats o de les moltes (moltíssimes) maneres en què es pot ofegar una persona.

Havíem provat, sense gaire èxit, de fer altres coses en parella. El cinema ens avorria: massa diàleg. L’esport se’ns feia feixuc. El teatre potser ens hauria fet el pes, però feia més de cinquanta anys que havia deixat d’existir. Ma mare mantenia els actors de teatre en aquell racó minúscul de la memòria que reservava per a la nostàlgia i mai no en feia esment si no era per a afalagar-ne el record. L’afició que ara estava de moda, la pirotècnia, era massa sorollosa per al meu gust. Els viatges a l’espai havien tingut gràcia anys enrere, però eren ja un entreteniment ordinari, de masses, habitual entre pensionistes. Descartat tot això, se’ns havia acudit quan encara festejàvem iniciar-nos en la delinqüència recreativa. Era, aleshores, un hobby poc explotat, usual si de cas entre les classes altes en què ens havíem anat introduint. Descobrírem ben prompte com d’excitant arribava a ser encobrir els crims perquè ni la policia ni la premsa no se’n feren ressò. Només en alguns casos puntuals ens havíem deixat emportar pel plaer del moment i havíem oblidat un ganivet ací o uns guants allà: res que no es poguera silenciar amb una transferència discreta a algun dels comptes privats dels caps de la policia.

Tot va començar a canviar, precisament, un dimecres que Ninna i jo havíem acordat dedicar a fer una incursió a la casa d’una vella que tenia més diners que família i cap amistat, aparentment, que poguera interrompre la nostra visita. Havíem observat la vella durant mesos i sabíem que el cotxe de l’empresa que li subministrava el càtering a diari mai no apareixia més tard del migdia. Ella, però, sempre era a casa. Rarament recorria els jardins frondosos, autèntics boscos en miniatura de tons verds i lilosos, que envoltaven la mansioneta que habitava i, tot i ser de les poques veïnes que podrien haver-se permés el luxe de regar tantes plantes, tenia tota aquella flora descuidada des que el seu home havia mort. Una de les contalles més oïdes sobre aquell personatge femení, auster i melancòlic, era que havia estimat tant l’home que no sabia amb certesa si seguia viva.

La vella, que portava el nom de Lígia, tenia els cabells del color de la plata fina, llargs i abundants com les mates espesses dels salzes ploraires del seu jardí i uns ulls grans, cansats i grisos, que hi feien lliga. Ninna i jo havíem conclòs que només eixia al jardí quan acabava de ploure, quan el cel no havia decidit encara si passava a blau o seguia gris i la llum dura feia que les plantes lluïren groguenques. Seia aleshores sobre un banc de marbre a la vora d’un pou sec i romania quieta, amb els ulls fixos en les profunditats del pou. Ninna havia suggerit esperar un d’aquells dies de recer de la pluja per a fer-li la visita letal a la vella. Aprofitaria que era a la vora del pou per a fer-la caure dins. Jo, mentrestant, m’endinsaria en alguna cambra i aconseguiria alguna joia lleugera que no fera nosa en la fugida.

Aquell dimecres no va parar de ploure fins vora les cinc, com si algú, allà dalt dels núvols, haguera sentit els nostres plans i haguera decidit aturar-nos. Malgrat això, la decisió estava presa. Ninna havia demanat permís a la feina i a mi m’era igual esperar. Aguaitàrem la fi de la pluja dins del cotxe aparcat no gaire lluny de ca la vella Lígia. Quan començàvem a plantejar-nos reconsumar el nostre jove matrimoni per pur desfici, Ninna va callar de sobte i va assenyalar l’eixugaparabrisa, que s’havia aturat. Va fer aquell somriure entremaliat que tant m’agradava (aquell que li arrugava els ulls, les galtes i els llavis com si volguera ajuntar totes les seues faccions en una sola) i es va posar la jaqueta negra de neopré que s’havia comprat expressament per a l’afer dels dimecres.

Avançàrem amb precaució entre els matolls i els arbres, mirant de no fer soroll amb alguna branca abandonada, amagant les empremtes que deixàvem en el fang. Reposàrem en l’última renglera de llorers abans de la clariana on seia la vella, però ens va sorprendre la veu gutural que provenia inequívocament d’entremig de la mata de plata que li vorejava la cara.

Si heu vingut a robar —anuncià amb parsimònia, sense buscar-nos—, sapigueu que no oposaré resistència. No sou els primers ni sereu els últims. Entreu a la casa i agafeu tanta cosa com vulgueu.

Parlava pausadament, amb una prosòdia que ben bé semblava estudiada, amb les mans deixades caure pacíficament sobre la falda i l’esquena harmoniosament dreta. Quan acabà, tot just quan tornà a ajuntar els llavis, el cel s’obrí de nou i començaren a cobrir-nos gotes espesses de pluja terrosa.

Anem-nos-en, Ninna —vaig vocalitzar, nerviós, mentre assenyalava amb el cap el camí per on havíem vingut.

Ella va fer que no amb el cap i va traure una navalla.

No vaig dir res.

La vella Lígia sí.

Obrí de nou la boca i del seu pit sorgiren sons encadenats, suaus i vibrants, com el cant dels ocells però amb el timbre inconfusible de la veu humana. Se’m va gelar la sang. Prop de mi, la navalla de Ninna va colpejar el terra. Ella tampoc no podia moure’s.

Deveu ser joves si mai no havíeu sentit ningú cantar —va fer la vella.

Ninna em va mirar. Tenia la mandíbula desencaixada i els ulls esmaperduts de qui trepitja de sobte arenes movedisses. Lentament em vaig ajupir per a recollir la navalla i li la vaig atansar. La pluja era ja més forta, més densa i més terrosa. Ninna agafà la navalla i la vella va tornar a cantar. Instintivament em vaig cobrir les orelles amb les mans i vaig tancar els ulls.

Com fa això? —quan la veu de la meua dona m’arribà des de la clariana ja era tard per a inventar qualsevol maniobra que tractara de dissuadir-la. Igualment, vaig pensar després, res no hauria funcionat si ella volia realment deixar-se veure. Em vaig quedar allà arrupit darrere dels matolls, amb les orelles mig tapades, els ulls ben oberts i l’aigua fangosa regalimant-me entre els plecs de la roba.

Cantar? —la vella Lígia no va fer cap gest de fugir quan Ninna se li acostà amb la navalla en la mà —. No ho sé.

Els humans no canten. No té por?

Sóc massa vella per a tindre’n. Vols que t’ensenye una cosa? —sense esperar una resposta, es va alçar amb precaució del banc de marbre i va començar a caminar cap a la casa pels camins que s’endevinaven encara entre la flora assilvestrada. La meua dona la va seguir amb moviments cautelosos, amb la navalla a punt. Cap d’elles no va mirar enrere per a buscar-me i una estona després, avorrit i cansat i temerós d’haver de sentir els crits agoniosos de la vella, vaig enfilar el camí de tornada cap a casa.

Quan Ninna va tornar, jo ja m’havia ficat al llit i mirava una sèrie. Ella anava plena de fang, dels cabells a les sabates, però no tenia sang a la roba ni a les mans i quan va deixar la navalla al caixó del tocador em va semblar que la fulla estava neta.

Com ha anat? —vaig preguntar per cortesia.

Bé —va respondre mentre es despullava i feia cap a la dutxa.

Estava bé la casa per dins? —vaig deixar les ulleres sobre la tauleta de nit i vaig buscar el meu lloc sota les mantes—. Amb això de la pluja no he agafat res.

Podem tornar-hi demà si vols.

Demà? —vaig repetir, sorprés—. Hi haurà la policia, no sé si és bona idea.

No crec —em va contestar, just abans de tancar la porta del bany—. No l’he morta.

L’endemà, mentre desdejunava, vaig descobrir sobre un dels prestatges del menjador una capsa negra i sòlida, lluenta i polida. Per les taques de fang vaig deduir que Ninna l’havia portada de casa de la vella. Me la vaig mirar una estona abans de tocar-la. No havia gosat preguntar-li per què havia deixat viva la vella Lígia. Sospitava que volia allargar el joc, avorrida de les matances d’un sol dia, però jo ho considerava perillós. Una víctima viva no seria fàcil de fer callar. Vaig obrir la capseta amb dos dits i una figureta de porcellana pintada en va emergir rodant sobre ella mateixa. Giravoltava al ritme d’un so que em recordava al cant de la dona, tot i que no era humà, sinó mecànic. Encisat, vaig repetir el procediment diverses vegades. Començava a comprendre per què Ninna havia perdonat la vida d’aquella anciana.

De vesprada, quan vaig sentir girar la clau al pany a l’hora de sempre, ja m’havia preparat per a acompanyar-la. Ella em va fer un somriure nerviós des de la porta i va assenyalar el cotxe amb el cap. Obedientment, em vaig instal·lar al seient del passatger.

No cal que vingues si no vols —em va advertir quan ens allunyàvem de casa.

Per què ho dius?

Ninna només va arronsar els muscles.

Havia plogut tota la nit i el jardí que envoltava la mansió de Lígia no havia tingut temps d’eixugar-se. Aparcàrem a una distància prudencial, ens acostàrem a la casa mirant de no ser vistos i ens hi colàrem pel mateix lloc que la vesprada anterior. Quan Ninna doblegà el cos per a passar pel forat que hi havia entre les reixes, la llum del sol es va reflectir en la navalla que s’havia subjectat a la cintura, i em vaig estremir.

Que bé que hàgeu tornat —com que no havia plogut durant el dia i el cel era ordinàriament blau, la vella Lígia ens esperava asseguda en un sofà modest al bell mig d’una sala d’estar que jo havia imaginat més opulenta. Tenia una tassa entre les mans, una tassa de porcellana amb alguns motius pintats que em recordava la figureta que havia vist eixir de la capsa. La va deixar damunt d’una safata de ferro, en companyia d’una tetera i dues tasses més—. Pugeu?

La vam seguir escales amunt i ens obrí la porta d’una sala tancada amb clau on no hi havia cap finestra ni cap mena de decoració, només prestatges replets d’instruments que jo no havia vist mai. Ninna, amb posat solemne, s’acostà a un dels prestatges i posà el dit sobre la pell tensada d’un aparell redó que tenia tot el perímetre adornat per redones de metall fines.

Saps com es toca? —la vella el va agafar amb evident expertesa i el va fer sonar amb un parell de colps. Els cercles de metall van començar a dringar en xocar els uns contra els altres amb una continuïtat i una gràcia espontània, natural, que em va fer pensar en la remor de la pluja de nit. La vella repetí el cant de la vesprada anterior, acompanyada ara pels cercles de metall que feia sonar a voluntat. Ni Ninna ni jo vam saber què dir quan acabà de cantar—. És una llàstima que haja desaparegut, veritat? La música, vull dir. Feia la vida més fàcil. Unia la gent. Potser fou per això que la feren desaparéixer.

La prohibiren? —preguntà Ninna, amb la mirada centrada en un enorme aparell de metall daurat.

No, no des del començament. Això l’hauria feta revifar.

I doncs?

La desprestigiaren. L’apartaren de les escoles primer, de la vida pública tot seguit. La ridiculitzaren, convertiren en moda el soroll i després el silenci, fins que només quedaren vius uns quants vells que sabien tocar o cantar. Els vells, ja ho sabeu, som fàcils de doblegar: tothom ho és quan veu la mort girar el cantó. Aleshores la prohibiren.

Però d’això deu fer massa anys —vaig interrompre, fent càlculs—. Vosté no ho degué viure.

La vella Lígia s’atansà a un dels prestatges i, d’entre dos aparells innombrables, tragué una fotografia emmarcada.

La meua iaia va ser una de les últimes cantants clandestines. Li cantà des del bressol a mon pare i després a mi. El meu marit també venia d’una família de músics. No he sentit ningú tocar bé en directe des que se’n va anar. Això és el que em fa més pena de la seua mort.

Ninna i jo vam intercanviar una mirada incòmoda. A robar i a assassinar hi estàvem avesats, però consolar una vídua planyent se’ns escapava de les mans. Confós, em vaig dedicar a resseguir amb el dit el contorn d’un cilindre de fusta amb forats.

I ara… —vaig mastegar—, vull dir, vosté no té fills, veritat? Què se’n farà, de tot açò?

La vella Lígia va fer un somriure tendre, o això em va semblar.

Per això m’alegra tant que estigueu ací. Anem baix, farem un te —va proposar.

La seguírem fins a la cuina, potser l’espai més càlid i acollidor de la casa, amb una tauleta de fusta rústica al centre que rebia directament el bany dels rajos del sol amable de la vesprada. Ens va servir un te de roses amb un aroma exquisit i, mentre Ninna i jo n’apuràvem les tasses, va col·locar els llavis sobre un d’aquells cilindres de fusta, sostingut horitzontalment entre les mans, i el va fer sonar fent-hi passar l’aire i movent els dits hàbilment sobre els forats. Em sorprengué, recorde, l’escalfor que deixava el te bastant després d’acabar-lo d’empassar, i em va véncer un amansiment molt plàcid i em pesaven les parpelles, i la calidesa tèbia del sol sobre la pell em feia pensar en la bondat del migdia i em va semblar estranyament agradable la carícia d’una corda que em resseguia un canell, i després l’altre, i ja amb els ulls tancats vaig sentir un lleu gemec de Ninna, un pobre lament ensopit per la son que s’anava allunyant.

Ens vam despertar en la sala dels instruments, lligats l’un a l’esquena de l’altre. Quan jo vaig obrir els ulls, Ninna ja feia estona que forcejava contra les cordes. La vella Lígia ens mirava des de la porta tancada. L’acompanyaven dues figures amb la cara tapada per una espècie de mocador translúcid i negre. Estava massa atordit per a saber si eren homes o dones, i només era capaç d’arribar a la conclusió maldestre que la vella havia decidit protegir-se de nosaltres.

Per què hui? —es va queixar Ninna, amb la veu dura i serena—, per què no ahir?

Volia saber si tornaríeu per vosaltres mateixos —el to enigmàtic de la vella m’anava posant nerviós.

Escolte, si ens solta ara, desapareixerem i no ens tornarà a veure. Si ens mata, la gent sospitarà —vaig mirar d’enraonar, amb paraules que s’entravessaven—. Som joves, influents, i tenim el cotxe aparcat a la porta. Vosté no té mai visites. La policia ho notarà. No deu voler passar els anys que li queden en la presó, veritat?

La vella va fer una riallada.

Ja fa estona que ens hem encarregat del cotxe. Abans de donar-vos el te, per descomptat. Però no sé per què heu deduït que pretenia matar-vos. Jo no ho faig per diversió, com vosaltres. El que vull és la vostra ajuda.

Ajuda? —va respondre Ninna secament—. Per a què?

Oh —la vella es va apropar lentament a una de les prestatgeries i va acaronar les cordes d’un dels instruments, un que no tenia molt més que cordes, i es van sentir un seguit de notes agradables—. Ara que ja sabeu què és la música, no us agradaria ajudar-nos a recuperar-la?

***

Ens van deslligar una estona més tard, quan vam haver promés a la vella Lígia que formaríem part de l’organització. No ens van traure, però, de l’habitació dels instruments, supose que com a mesura de seguretat, i tampoc no la van abandonar en cap moment les dues figures amb la cara tapada. La vella va eixir a portar el berenar i ens quedàrem en silenci els quatre. Els vaig preguntar el nom. No van respondre: es quedaren quiets, de peu, amb els braços creuats sobre el pit.

Els momos no vos parlaran —va explicar Lígia, entrant amb una safata de biscuits i galletes en forma de cor. Portava també una altra tetera i tres tasses-, almenys no encara.

Momos?

L’anciana va assenyalar amablement amb el cap la parella d’emmascarats.

És una llarga història. Més endavant —va concloure—. Tranquils, aquesta vegada no porta cap ingredient… addicional, el te —afegí, quan veié que tant Ninna com jo ens miràvem les tasses amb recel.

Entenga que és normal prendre precaucions quan t’acaben de drogar —reblà Ninna.

Enteneu que a vegades és necessari drogar els teus assassins en potència.

No vam ser capaços de contestar.

Anem a pams —serví el te cerimoniosament mentre parlava—. No som una organització criminal, però sí clandestina. Som una resistència. El govern no tardaria a fer-nos desaparéixer si saberen la meitat del que fem. No mengeu galetes? Jo m’he guanyat la fama de vídua rica i planyívola i no necessite amagar-me massa, però la resta han preferit mantindre’s anònims. Vosaltres també haureu d’actuar en secret: sou massa coneguts per a entrar i eixir constantment de ma casa. Viureu ací, de moment, i us cobrireu la cara, com la resta de momos.

Jo treballe —va protestar Ninna.

Ara ja no et farà falta —la vella es passà un tovalló per la boca amb elegància, com si no li semblara absurda l’escena de berenar mentre ens explicava per què ens havia segrestat.

Durant l’estada en aquella casa, només ens relacionàrem amb Lígia i alguns dels momos, que rarament parlaven. Em preguntava com podia ser que no haguérem vist mai aquella dona rebre una visita si desenes d’homes i dones amb la cara tapada freqüentaven la mansioneta. Al final, Ninna va deduir que hi havia alguna entrada secreta que, per alguna raó, la vella no ens havia volgut mostrar encara. Sí que ens va ensenyar, però, com funcionaven alguns dels instruments musicals, supose que per a mantindre’ns motivats: amb mi, si més no, va funcionar. M’apassionaven els de corda, tots i cadascun dels que vaig provar. Em delia per acaronar les cordes de la guitarra acústica i sentir que els acords, aquells feixos de màgia que acabava de descobrir, s’anaven bastint i s’unien i m’omplien l’ànima de desitjos. Ninna no tenia un interés particular per cap família concreta: anava tocant açò i allò, sense escarrassar-s’hi. El que més semblava atraure-la eren les capses de música. N’hi havia una de molt semblant a la que havíem deixat a casa i passava hores donant-hi corda i mirant la ballarina rodar.

També ens van anar introduint a poc a poc en els afers de l’organització. Sense Clau, li havien posat de nom, i jo vaig pensar que ja ens esqueia, a Ninna i a mi, que hi havíem arribat per l’afició que teníem a entrar sense permís en cases alienes. L’objectiu principal era reintroduir la música en la societat. Això passava per fer créixer una generació de músics, perquè els pocs que quedaven eren tan vells com Lígia o més, i calia que traspassaren el coneixement abans de batre cames. Com que segrestar infants era massa arriscat i, a més, difícil de dur a terme, la via triada era fer proselitisme entre les poques famílies amb fills que hi havia a la ciutat. Això, amb la taxa de natalitat més baixa dels últims dos-cents anys, era una gesta heroica.

Per sort, molts de vosaltres encara esteu a temps de reproduir-vos —va deixar caure Lígia, i em va fer la sensació que ens ho deia a nosaltres. Ninna, en principi, va rodar els ulls. Però a mi em feia il·lusió. Per a ella no havia suposat cap problema deixar enrere la vida que portàvem: no tenia tracte amb la seua família i la feina mai no li havia agradat del tot. A mi, en canvi, m’estava costant mantindre’m aïllat dels meus pares i els meus germans (érem una família excepcionalment gran, amb tres fills; i ben avinguda, tot i el caràcter de ma mare) i potser pujar una criatura m’aportaria el vincle emocional que enyorava.

L’embaràs va ser un malson. Ninna anava esdevenint més i més insuportable a mesura que li creixia el ventre. Em deia que odiava el seu cos i el monstre que hi havia dins i que per què l’havia ficada en aquell merder. Es va plantejar avortar un parell de vegades, i només Lígia va aconseguir convèncer-la de no fer-ho pel bé de la causa. A mi em dolia que li importara més la causa que el fill que havíem de tindre, i en certa manera em culpava per haver-la abocat a un destí, el de ser mare, que ella mai no havia desitjat. L’últim trimestre, Lígia va fer que una metgessa de l’organització residira a sa casa amb nosaltres (havíem desistit definitivament de tornar al nostre pis) i es fera càrrec de Ninna constantment. El part va ser inusualment ràpid, segons la metgessa, com si fera ja mesos que Ninna i el bebé estigueren a punt per a separar-se. Fou una xiqueta, i Ninna em digué que li posara jo el nom, que qualsevol li anava bé si la deixava descansar.

Jo, sostenint-la entre els braços, no podia deixar de mirar-la. Era la criatura més perfecta que havia tocat la Terra. Quan va estar neta i revisada per la doctora, me la vaig emportar a l’habitació dels instruments. Estava inquieta, plorosa. Vaig fregar unes cordes amb la mà lliure i de seguida es va calmar. Li vaig posar Lira per nom.

Ninna es va recuperar del part en poques setmanes i es va reincorporar als afers de Sense Clau. Mentre ella assistia a les reunions, jo em feia càrrec de Lira. Passàvem hores, la xiqueta i jo, a l’habitació dels instruments. Li’ls anava mostrant tots i allà va fer el primer somriure. També era jo qui li canviava els bolquers i li donava el biberó. M’agradava fer-ho, i vaig arribar a la conclusió que aquell era el sentit veritable de la meua existència. Sabia que Ninna i la resta de momos em miraven per damunt del muscle, com si haguera abandonat la causa. No entenien que la música es perdria si no tenia continuïtat i Lira, la meua filla, era la garantia que tot allò sobrevisquera al temps.

Una d’aquelles nits que la criatura no podia adormir-se, i que la passejava eternament pel corredor, amunt i avall, sense rumb, se’m va acostar la vella Lígia.

Has provat de cantar-li? —em va suggerir.

No en sé.

Doncs deixa’m ensenyar-te’n. Encara estem a temps —va agafar la xiqueta entre els braços i va començar a sacsar-la al ritme dels sons melodiosos que emetia per la gola. Em va convidar a imitar-la. Vaig fer un intent maldestre de cant que hauria fet riure qualsevol, però Lígia es va limitar a corregir-me amb suavitat—. Has d’agafar més aire i projectar la veu cap a fora —em deia, i jo feia intents frustrats que no em portaven enlloc. Lira es va adormir, supose que per avorriment o per vergonya aliena, i la deixàrem al bressol.

Sap, Lígia? —vaig xiuxiuejar en to de confessió quan vam eixir de la cambra on dormia la xiqueta—. A voltes em preocupa Ninna. Està tan abocada a la causa que no pensa en res més. Dubte que se sàpiga el nom de la criatura. Sovint fa com si Lira fóra filla meua només.

I no has pensat —va respondre amb la solemnitat que la caracteritzava— que tot és una sola cosa, en realitat?

Què vol dir?

Que Lira és el futur i el futur ha de tindre música.

Ja, però… —em vaig queixar, dubtós—. No creu que ens hem obsessionat un pèl massa? Ninna ha tingut una filla només pel bé de la causa. Portar un ésser humà al món i desentendre-se’n… On hem arribat?

Pots mirar-ho així… O pots pensar que la teua dona, que abans matava per plaer, ara lluita sense fer mal a ningú per un bé comú. Quina Ninna prefereixes?

Sincerament?

Sincerament.

A la Ninna d’ara, no la conec —vaig admetre, abatut, i vaig entrar a la cambra amb la meua filla. Em vaig quedar plantat al costat de la porta fins que les passes etèries de la vella s’allunyaren.

El matí que em vaig despertar i Lira no dormia al bressol, vaig saber que hauria d’haver sospitat des del primer dia aquell final. Inútilment, vaig recórrer totes les cambres de la casa en cerca d’alguna presència. Ni Lira, ni Ninna, ni Lígia, ni cap dels momos: tothom s’havia fet fonedís. Vaig mirar d’escapar, però les portes i les finestres estaven tancades amb pany i clau. A l’altra banda dels vidres blindats, les llums dels cotxes policials s’anaven acostant. Vaig enfonsar la cara entre les mans i, encongit de dolor, vaig fer un últim intent inútil de cantar.

***

Trenta anys després, a l’altra banda del món, una dona jove es prepara per a rebre visites. Entra en una habitació tancada amb clau i en recorre els prestatges amb les puntes dels dits. Frega unes cordes que, tot i que no ho sap, li recorden el pare que ha oblidat. Agafa una capseta daurada i hi dóna corda. Comprova que la ballarina gira amb gràcia, com sempre, i ix de l’habitació amb cura de rodar la clau després. Deixa la capsa al mostrador de la cuina: sempre atrau l’atenció dels visitants novells. Posa l’aigua a bullir quan sent el timbre de la porta. En dues de les tres tasses, afegeix la quantitat de polsim just. Mitja culleradeta per cap és sempre suficient.